CONTES A LA FRESCA
Fa uns quants anys que a La Vall d'Albaida fem el projecte Contes a la Fresca.Va començar com una nit de contes a la plaça en què una narradora o narrador professional contava amb un narrador o narradora local, a la pàgina del youtube Contes a la Fresca Vall d'Albaida pots veure les gravacions que vam fer l'any 2023, tens quasi 80 vídeos amb contes, succeïts, històries de vida, rondalles...
Amb el temps els Contes a la Fresca he pres diferents formes, l'any 2024 vam decidir canviar el focus i buscar noves històries recordant com havia segut el poble en aquells moments en que es treballava o es feia festa de manera col·lectiva, l'experiència va ser molt gratificant. Projectàvem les fotos a la paret i el públic anava prenent la paraula i contant històries com aquesta:
Quant pesa el cos d'un albadet? Com una volva.
Cel, cel, cel, plora la campana.
Sense esforç les xiquetes agafen una ansa de la caixeta o una cinta i formen la comitiva, darrere el pare, els tios i algun veí.
La mare i la resta de dones s'han quedat a casa resant i plorant en silenci. Per a elles no és l'espai públic, per a elles és el dol.
A la Carretera de Salem, a l'eixida de Castelló de Rugat, acomiaden el dol i només els més arrimats van al cementeri.
Demà les xiquetes aniran per les cases a avisar dels dies i hores dels resos que es faran a l'entrada de casa. I aniran a buscar totes les cadires del veïnat perquè qui vinga puga seure. Una cadira és el primer que cal oferir a qualsevol visitant i més si ve per garantir que l'animeta vaja al cel.
I després a treballar i a casa i de dol rigorós: calces negres i vel al cap i que passen els anys.
o aquesta altra:
Els casaments eren a les 6 del matí. Les raons per a casar-se tan prompte eren, bé perquè algun dels nuvis estava de dol, o perquè la núvia estava "compradora". Encara que hi havia més raons per a casar-se a l'alba: l'autobús o el tren passaven de bon matí i els nuvis se n'havien d'anar de viatge, la majoria a València. Habitualment es preparava un xocolate a la porta de l'església i tot el poble, si matinava, hi estava convidat.
En alguns pobles, i en diferents moments, els convidats a migdia s’ajuntaven i es feien una paella. En Salem cadascú es portava la seua tasseta d’arròs i un ditet d'oli i els padrins posaven la carn. A Quatretonda, una altra dona, ens va contar que va anar a un casament i a les 6 del matí els van convidar a “sopa de núvia” en acabar. Els casaments amb convit eren un esdeveniment i les dones que servien es posaven davantal blanc.
Però també ens han contat casaments no tant feliços. Una dona d'El Palomar, fa anys, ens va contar un casament desastrós. Ella era filla única i son pare ja havia faltat. La vespra de la boda la mare es va posar molt malalteta i havia de guardar llit. Una cosina de Bèlgida va vindre a passar la vetla amb ella i pentinar-la, però a mitja nit la van avisar que sa mare havia faltat. La núvia es va acabar de pentinar com va poder, a soles. A l'hora va eixir, soles, de casa, amb l'única preocupació de no embrutar-se les sabates, havia plogut i el carrer, que era terrer, estava fangós.
Quan va arribar a la porta de l’església estava el nuvi i fent de padrí un llaurador que havia trobat camí de l’horta, amb faixa, espardenyes i cabàs. Qui havia de fer de padrí era músic i tornant de festes de Sant Blai, a Bocairent, l'autobús de la banda havia caigut pel Port. Dins de l’església es va adonar que el rector que la casava no era el que compartien amb Bèlgida, que ella s’apreciava, sinó un franciscà d’Ontinyent, el del poble havia tingut una caiguda amb la moto la nit anterior i s’havia trencat un braç.
A partir d’eixe moment la dona assegurava “que tot bonico”.
Aquesta experiència és traslladable a totes les comarques i a tots els pobles en els que hi haja una plaça i persones amb ganes de contar.
Públic adult
El peix i la fulla
Esta és la història d'una fulla que quan plou es mulla, plou i es mulla, plou i es mulla... si es mulla ara mateix tornarà a convertir-se en peix.Un peix o una fulla, un anec o un conill... res és el que sembla i si ho mires dos vegades pot semblar-te una altra cosa.
Una sessió de contes per a xiquetes i xiquets a partir de 3 anys.
Públic infantil
La casa de Carmeta
Carmeta és una xiqueta valenta que de vegades s'espanta, una xiqueta decidida que te vergonya, una xiqueta capaç de menjar-se 67 bunyols més un. Una xiqueta com tu a qui l i passen les coses més extranyes. Aquesta és una sessió de contes molt participativa en la qual combinem els contes tradicionals amb els àlbums i l•lustrats.
Contes de gallines
Això que ara us contaré va passar fa molt i molt de temps quan les gallines tenien dents i les pedres parlaven. Tot va passar un mateix dia des de que cantà, a trenc d’alba, el primer gall fins que les gallines se’n van anar a dormir amb el crepuscle vespertí. Aquesta és la història d’un dia al galliner de la gallina Quica Periquina.
Sic, sac. Contes valents
Sic, sac és el soroll que fa qui llava la roba sobre la pedra al llavador, a la nit. Sic, sac és el soroll que fan els peus quan xafen les fulles seques, però només ho pots escoltar si camines soles.Sic, sac... és el que escoltaràs quan tanques els ulls per a dormir esta nit.
Una sessió de contes tradicionals, aventurers i desenquietants adreçats amb onomatopeies.
De valentetes, sabudes i bobes
Sessió de contes per a públic jove i adult.
En aquesta selecció les dones juguen un paper principal en els contes, de vegades son protagonistes, d'altres d'antagonistes. En algunes contes son valentes, però en altres son covards, sabudes o fins bobes...
Tots els contes seleccionats formen part dels contes tradicionals que s'han anat contant al llarg de la història, alguns d'ells sembla mentida que ho siguen ja que de manera habitual em escoltat versions que responen a l'estereotip de dona guapa que espera, però a la tradició hi ha de tot com en la mateixa vida i esta sessió ha vingut a demostrar-ho.
Públic juvenil
Amort
Cada set anys se m'apareix un mort, seuen a la voreta del l l it o me' ls creue pel carrer, cadascú té la seua raó per a vindre. L'amor no es fa esperar tant, sempre l 'he trobat en girar la cantonada. Una sessió sobre dos temescrucials tractats de manera visceral .
Públic juvenil
RONDABALLS
LLuc Llorenç: acordió. Almudena Francés: narracióRondaballs és un espectacle de música i balls tradicionals per a tots els públics que barreja els balls tradicionals amb els contes populars. Mentre li queden dits a l'acordioniste i contes a la narradora estarem a la plaça ballant i rient.
Este espectacle porta representades més de 50 funcions tan en places com escoles.
El museu íntim de les històries mai contades.
El Museu Íntim de les Històries mai Contades és una proposta visual i narrativa que parteix de les històries i dels objectes quotidians.Les dones protagonistes d’aquesta exposició són les dones del poble que acudeixen a la crida per a tindre una conversa i sessió de fotos amb Lluci Juan artista visual i Almudena Francés narradora.
Com a resultat vos oferim una exposició, que vol elevar a la categoria d’art els objectes que elles han aportat, que de tan veure’ls per casa ens han sigut invisibles als ulls. I eixes frases que de tan sentides han perdut el sentit. I diem elevar a la categoria d’art perquè la pretensió és que el que veieu vos interpele, vos provoque i vos porte a la reflexió.
No volem utilitzar aquella expressió tan manida que parla de posar en valor la vida de les dones, perquè la vida de les dones i, més si cap, la d’aquestes dones té el valor propi i el de totes les vides que han sostingut i cuidat.
La intenció de l’exposició és ser l’altaveu i la plaça perquè tot allò que va passar portes endins, cosos endins, veja la llum. I la resta de veïns i familiars puguem tornar a escoltar les històries, mirar els objectes i les mans de les nostres mares i iaies com el que són: la meitat de la humanitat, tot i que la meitat silenciada.
Ens han interessat les mans de les dones perquè amb elles han cuinat, cosit, canviat roba, brodat, collit, planxat, han fet pastes, han curat ferides, han fet olives i fet mermelades, han aviat els animals, han matat gallines i conills, han menejat la sang del porc... Perquè son la darrera generació que va utilitzar les mans, per a fer i per a pensar.
Públic adult
MANÇANETES. Més tecles que un acordió. Contes per a ballar.
Jordi Pastor: Acordió i violí, Pau Barberà: Acordió i pandero i Almudena Francés: narració.Mançanetes és música i narració, balls i contes.
Una nit la gent d'uns quants massos de la serra es troba i fa festa. Hi haurà els acordionistes que tocaran peces que han aprés ací, però també d'altres que han porta els que han anat a la verema. Faran ballar a tots els presents. Quan els acordionistes hagen de parar per a beure es contaran contes, acudits, succeits... i així passaran la nit, fins que el més gran dirà: Au! ja va sent hora d'acabar. La festa s'acabarà i tots tornaran a casa amb la música al cap i els contes al cos.
Jordi Pastor i Pau Barberà son dos dels grans acordionistes diatònics del País Valencià, gran coneixedors de la música tradicional i dos monstres de l'escenari que fan ballar a les pedres.