“Bocabava és un nen sense sort. Té un ull distret i laltre sorprés, i tot el dia ensopega i col·lecciona nyanyos perquè no mira on ha de mirar… Sempre té un pam de boca oberta i el coll de la samarreta xop pel regalim de saliva que li cau.”
Si un llibre comença presentant un antiheroi com aquest, només el pot fer malbé un heroi que “el salve”. Però per sort, en aquest llibre tots els protagonistes van de mal en pitjor, si parlem d’èxits a la vida.
Semblarà que m’agrada veure patir a la gent; lluny d’això, el que em fa patir són les persones que veuen en l’ajuda a l’altre la pròpia salvació. Ups! Almudena que dura vas hui! Sí, ja sé que vaig una miqueta espitada, però m’he adonat que hi ha llibres que tenen un protagonista amb certes mancances, que no l’accepten, ni tan sols el miren de prop. Ràpidament fan aparéixer, dels dits de l’autor i de la tinta de l’il·lustrador, un ésser de llum que enlluerna les diferències, sense deixar que les lectores i lectors gaudim i patim amb l’imperfecte.
A veure si m’explique, evidentment que en este món estem per a ajudar-nos. Només faltaria! Però des de l’acceptació de l’altre. Si en Bocabava regalima bava i té el pit de la samarreta xorrant, haurem d’acceptar que és així i al llibre és molt així. Si ensopega o no l’interessem, haurem d’acceptar que és així. Ara bé, si el que pretenem és ajudar a Bocabava que estiga en el nostre món, potser la manera és mostrar-li les meravelles del món, mostrar-li al món que Bocabava també resplendeix, encara que la seua llum siga tan esmorteïda que coste distingir-la.
Just això és el que aconsegueixen Tina Vallès i Gabriel Salvadó: crear un protagonista que contra tot pronòstic llueix així com és. Els lectors gaudim de resseguir una filera de formigues, patim per una peixera de vidre i pel peixet que l’habita, perquè sabem que Bocabava és d’ensopegar-se. Veiem el personatge cada vegada de més a prop, de més a prop, compartim el món tal com ell el viu i vos assegure que no és el millor dels mons possibles.
I encara que no hi ha salvador o salvadora extern, Bocabava, i nosaltres, trobem un moment d’alleujament. Ens arriba al final, compartint l’orgull de l’última il·lustració, d’eixe ull que no mira tort, d’eixa boca que no regalima, o potser sí, però ara coneguem un altre Bocabava i això ja no ens importa.
Haig d’agrair a Tina Vallès, a Gabriel Salvadó i a Petit Fragmenta que hagen fet resplendir la diferència, així, amb llum i taquígrafs, que es veja bé. Que no totes, ni tots, som iguals i que alguns són molt diferents.
M’agradaria llegir aquest llibre en una classe de, posem per cas, segon o tercer de primària, i després fer un llarg silenci, un silenci molest i llarg, molt, molt llarg. Per veure qui el trenca, per escoltar que han de dir ells i elles, sense massa preguntes. Sense voler orientar el seu pensament, perquè el que està clar és que Bocabava no deixa indiferent a ningú.