Va ser aterrar a Galícia i descobrir a Ledicia Costas (Premio Nacional de Literatura infantil i juvenil 2015), literalment i literàriament.
La vaig descobrir literalment perquè vam compartir taula gràcies a Maria Lado, la poetessa, que ja en parlarem. I la vaig descobrir literàriament perquè vaig anar a un acte en el qual parlava de la seua obra.
I van ser dos grans descobriments; el literal perquè vaig conèixer una dona conversadora, intel·ligent i divertida, i el literari, perquè he descobert una obra sorprenent, molt sorprenent, i això no és fàcil.
El primer llibre que he llegit d’ella ha sigut: Escarlatina, a cociñeira defunta (2014, Xerais). Una obra mereixedora del Premio Nacional i de què les xiquetes i xiquets, i els grandets, la lligen i a poder ser en gallec.
Llegint-la en gallec m’he adonat que entendre la nova llengua és només una miqueta d’esforç, de fixar-se i de jugar.
I després de divagar, vos contaré per què m’ha interessat aquest llibre.
Román és el protagonista i narrador d’aquesta història dantesca, que narra el descens a l’inframón, un inframón amb aspecte de cementeri. Allí troba aliats, amics i éssers estimats que l’ajuden en la seua aventura. Encara que també es creua amb éssers terribles que fan tot el possible perquè el protagonista fracasse. La història està filada, com els contes tradicionals, i no li falta cap element per a mantenir el lector i la lectora enganxats.
Ledicia Costas administra la ingenuïtat de la infància i la lògica infal·lible per a portar els esdeveniments fins al final de les seues conseqüències, fent que la història en molts moments arribe a ser hilarant. I això em recorda a Roald Dalh contínuament.
Román, de regal d’aniversari, rep un curs de cuina per missatgeria. Els pares, que tenen problemes econòmics, l’havien demanat al web més estrany però barat que havien trobat: www.inframortos.com (ja se sap, la xarxa arriba a tot arreu). A partir d’ací cal tindre una gran imaginació per saber com segueix la història.
Ledicia és una corredora de fons i aconsegueix que el ritme no decaiga. Introdueix cada dues o tres pàgines un nou element que embolica la història i l’encamina cap a una resolució poc previsible i imaginativa.
És comú trobar-nos en la literatura per a infants i joves temes curriculars, valors, aprenentatges… El paper és molt sofrit i tot ho suporta. Així que de vegades, farcint les històries per a infants, trobem autèntics pamflets o lliçons vàries. En aquest llibre no existeix la intenció adoctrinadora, però no per això deixa de banda temes d’interés general, això sí, tractats amb la delicadesa, l’humor i la intel·ligència que el jovent mereix. Vos posaré un exemple:
“…Pero que me dixese que son un descerebrado púxome triste. Porque un descerebrado é alguén que non ten cerebro, e se non tes cerebro non podes pensar, nin lembrarte das cousas felices. Como lle pasa á veciña Manola, que esqueceu ata os nomes dos seus neto. Iso é unha traxedia realmente tráxica…”
(lembrarte: recordar-te’n; esqueceu: confon.)
Al llarg del llibre ens adonem que la ploma de Ledicia parla. Utilitza recursos propis de l’oralitat, fa digressions, dins d’una mateixa frase s’allunya de l’assumpte principal per a explicar un detall o donar l’opinió. Gràcies a aquestes digressions el lector pot sentir que el narrador-protagonista li està parlant a ell, com si tinguérem a Román contant-nos a cau d’orella:
“Para variar, o gato pasou de min olimpicamente, que non sei moi ben o que quere dicir. No acabo de entender que teñen que ver as olimpíadas con pasar de alguén, pero como miña nai mo di moitas veces: ‘Román, pasas olimpicamente de todo’, pois eu uso a expresión e así parezo máis listo, máis deportista e máis adulto.”
Jo, llegint aquest joc del llenguatge, aquests raonaments interiors de l’infant, ho he passat molt bé.
Per últim, vos diré que la cultura gallega, com ja sabeu, tracta a vius i morts en un mateix pla, i aquest llibre és una bona porta per a començar a entendre-ho. Però també perquè comencem a parlar de la mort amb els xiquets, sobretot en la nostra cultura en la qual estem tan poc acostumats.
Crec que és una bona lectura per a xiquetes i xiquets a partir de nou anys, abans si llegeixen amb fluidesa o ho fan acompanyats i que el poden gaudir fins als dotze. Encara que jo, que en tinc més, m’ho he passat pipa.
bon dia Almudena, ja veig que vos heu integrat molt bé per Galícia. M’ha agradat molt aquesta història. Per entendre algunes llengües només cal fer una miqueta d’esforç i el gallec no és de les difícils. A veure si planegem un viatget cap allà dalt. M’agradaria tornar una altra vegada. Vaig anar de viatge de noces i d’això ja fa un grapat d’anys. Bé, també vaig estar en Santiago quan vam fer el camí de sant Jaume, no fa tants anys, però si m’agradaria tornar a recórrer tots els llocs que vam visitar. Una abraçada a la familia.